Page 29 - Es Busqueret 38

ït, al qual vàrem poder fotografiar a cant un hat-trick si trobàvem el gall
plaer i que, després d’un parell de fer, que, segons ens deien, era possi-
minuts, vàrem deixar en pau ja que, ble de veure a les primeres hores de
òbviament, tenia el niu ocupat i no el la nit creuant les pistes del bosc. No
volíem destorbar. hi va haver sort, però el balanç del
dia va ser magnífic.
Perdiu blanca
Gall fer
La perdiu blanca va ser el nos-
tre primer objectiu (tot i que gairebé El gall fer, de totes les espècies
sense cercar-lo ja ens havíem trobat que trobàrem, va ser la que més ens
de cara amb el mussol pirinenc quan va costar. Dedicàrem moltes hores
caminàvem cap a les carenes, com a cercar-lo als boscos de la vall Fer-
acabam d’explicar), i vàrem triar rera i, posteriorment, als del pic de
per cercar-la la zona de lo Covill. De l’Orri i, ja finalment, als de la zona
2.576 metres d’alçada, és un cim que de Sant Joan de l’Erm, enllaçant les
forma part del conjunt de Salòria-la valls del Segre i del Noguera Pallare-
Màniga, en els límits entre el Pallars sa pel laberint de pistes forestals que
i l’Alt urgell, entre els rius Noguera uneixen les dues grans valls. Crèiem
Pallaresa i Segre. que no el veuríem ja que, com ens
deia l’amo de l’hotel a Tavascan, ell
Gent del Parc ja ens havia dit
que aquesta és una zona on viuen i no l’havia pogut veure mai i coneixia
molt poca gent a la vall que l’hagués
es poden veure les perdius blanques, vist. Ens ho havia pintat ben negre!
però la realitat és que quan et tro-
bes a les carenes cimeres i observes Per tant, tot i les hores dedica-
l’enormitat de tota la zona et baixa des, la sensació que teníem era que
la moral, perquè quan arribes dalt, el gall fer se’ns escaparia, ja que
als cims, ja estàs tan cansat que l’enormitat dels boscos de la zona i
costa posar-se a caminar per zones els renous que fèiem quan caminà-
esquerpes. Així i tot, després d’un vem pel bosc, removent tot el que
merescut descans, seguint la carena hi ha al sota-bosc pirinenc, no pa-
que uneix lo Covill i la Màniga vàrem reixien ajudar. Però com passa tan-
tenir la sort de veure un mascle de tes vegades, quan tornàvem cap al
perdiu blanca quiet a la part més alta lloc on teníem el cotxe la sort es va
de la carena. L’emoció sentida és di- aliar amb nosaltres. Vam trobar un
fícil d’explicar. niu de picot ocupat i ens amagàrem
a certa distància per veure de quina
Encara no havia acabat el pri-
mer dia i ja havíem vist el mussol pi- espècie era. Estàrem uns vint minuts
contemplant els picots, en complet
rinenc i un mascle de perdiu blanca i, silenci, sense moure’ns, sense re-
a més, la perdiu, a causa de la seva moure la fullaraca i, quan finalment
posició prominent sobre nosaltres, vàrem posar-nos en peu, el gall fer
ens deixava anar acostant-nos cada era allà, a vint metres escassos de
vegada més: primer cent cinquanta distància, aturat, tan sorprès com
metres, després menys i menys, fins nosaltres mateixos. Era un preciós
que fórem gairebé a quinze metres i magnífic mascle de gall fer, enor-
de la seva posició. Els dos estàvem me, blau, que ens mirava fixament...
al·lucinats de tenir-la tan a prop i mentre nosaltres estàvem tan boca-
poder-la observar durant tant de badats que quasi no li vàrem poder
temps. Després, la perdiu, quan ho fer ni fotos.
va considerar oportú, simplement va
fer unes passes cap a l’altre vessant Després d’uns segons eterns el
de la muntanya. No la vàrem escol- gall fer es va recuperar de la sorpre-
tar volar, ni fer cap renou, simple- sa i, quan vàrem fer un moviment
ment va desaparèixer. per intentar enfocar-lo millor, sim-
plement va volar, feixuc, grossot,
El resum del primer dia no podia
ser millor: bon temps i dues obser- renouer. Va desaparèixer, a pocs me-
tres de nosaltres, i ja no el vàrem
vacions cinc estrelles de dues de les poder veure més. El moment va ser
espècies més cercades, una de les tan emocionant, tant per la forma
quals la que suposàvem més difícil com s’havia produït com per les di-
de totes. Així i tot, durant el descens mensions de l’ocell, que quan el gall
del refugi encara vàrem pistejar (com va marxar ens vàrem abraçar, enca-
diuen els catalans) tota la zona, bus-
ra nerviosos.

EB38 - 29