Page 22 - Es Busqueret 20

Quantes de les espècies que apareixen a les fotografies de la pàgina anterior creus que has endevinat?
Aquí et donam les respostes correctes i t’explicam perquè no podien ser altres espècies semblants.

Fotografia 1 Fotografia 2
Observam una au estilitzada i relativament robusta, de parts Som de nou al davant d’una fotografia que aporta molta més
inferiors blanques i parts superiors marronenques. Moltes es- informació de la que sembla. Què hi veiem aquí? Efectiva-
pècies podrien constituir la resposta correcta, així que anirem ment, observam una au discreta, de colors apagats. Però
a afinar una mica més. Presenta una coa arrodonida, ales també veiem que es tracta d’una au de cames robustes i
llargues (amb una projecció primària particularment exten- ungles llargues que es desplaça pel terra. Aquests detalls ja
sa), una cella pàl·lida ben marcada davant l’ull, bec llarg, descarten totes les aus menys les dels grups dels alàudids
cames fosques, i es troba cantant a una tija de canyet. Són (aloses i terroles) i dels motacíl·lids (xàtxeros i titines). De
dades que aporten molta informació, de fet ja podem cen- fet, el primer grup el podem eliminar, ja que el bec de l’au
trar-nos en les aus insectívores pròpies dels canyissars. Les de la foto és molt fi i, a més, no presenta gens de cresta. Els
aus del gènere Locustella (boscarlers) poden eliminar-se, ja xàtxeros (gènere Motacilla) mai tenen pit i dors favats, així
que presenten totes unes infracobertores caudals molt més que ja sabem que es tracta d’una titina (gènere Anthus), però
llargues que les de la foto. Els petits Acrocephalus (boscar- quina? Totes les titines petites presenten els flancs amb llistes
les) presenten marques facials molt més marcades, així que fosques, però aquesta au no en té cap. Ha de tractar-se, per
els descartam també. Finalment, els Hippolais (bosquetes) tant, o bé d’una titina de muntanya (Anthus spinoletta) en
no solen ser tan marronencs i, a més, tenen un front més plomatge nupcial, o bé d’una titina d’estiu (A. campestris).
pla. Així que ens queden només Acrocephalus scirpaceus La primera mostraria el dors olivaci i el pit lleugerament sal-
(boscarla de canyar) i A. arundinaceus mó i, per tant, ja queda descartada.
(boscarla grossa). El primer, d’una L’exemplar de la foto mostra
mida més petita que el segon, les plomes del dors i pit fa-
presenta sempre la mandí- vades, detalls que no són
bula inferior enterament propis dels adults d’Ant-
taronja (sense la punta hus campestris. Això,
fosca), té el bec i el cap juntament amb el plo-
delicats i cames general- matge tan nou, ens diu
ment poc fosques. L’au que ens trobam davant
de la foto, en canvi, te un un exemplar juvenil de
bec poderós, la punta de titina d’estiu.
la mandíbula inferior fosca
i cames igualment fosques,
detalls que ens indiquen que
estam davant A. arundinaceus.

Fotografia 3 Fotografia 4
Els colors tan llampants La darrera foto és també
d’aquest aucell ens indica d’un petit passeriforme
ben clarament que estam de tons ocres. Presen-
observant un mascle en ta un cap gros i rodó,
plomatge nupcial, cosa cames negres i bec curt
que ens facilita molt la també negre. Què més
identificació. Molt poques ens crida l’atenció? Idò
espècies europees presenten que té una “cella” blanc-
un pit com aquest, vermell-ta- crema bastant marcada i les
ronja i sense cap tipus de taques. parts superiors molt tacades de
Si a això li afegim un cap fosc, la llista marró fosc, quasi negre. Aquesta
es redueix encara més. Els vitracs (gènere Saxicola) compar- informació ens ha de bastar. Si cercam en una guia d’iden-
teixen aquestes característiques, però mai mostren una coa tificació d’aus europees quines espècies presenten aquests
rogenca. Només els coa-roges (gènere Phoenicurus) mostren trets, trobarem que no n’hi ha gaires. Terroles i titines tenen
aquesta combinació de colors. Les espècies orientals o nord- cames color carn, a l’igual de la butxaqueta (Cisticola junci-
africanes mostren panells blancs a les ales. No n’és el cas. dis) i la majoria de boscarles i similars que, a més, presenten
La coa-roja de barraca (Phoenicurus ochruros) mostra el pit una estructura més estilitzada. També té cames ataronjades
i el ventre de color fumat (l’excepció seria la ssp. semirufus, un jove de gafarró (Serinus serinus), de plomatge una mica
pròpia d’Orient Mitjà, que en tot cas té el dors quasi negre, semblant, però que presenta un bec cònic. Quasi només ens
mai gris). Tampoc n’és el cas. Així doncs, no pot ser altra cosa queda l’opció dels vitracs (gènere Saxicola). Els juvenils (com
que un mascle de coa-roja (Ph. phoenicurus), amb una gran pareix que n’és el cas) de Saxicola torquata i Saxicola rubetra
paparra a la gargamella. es poden separar amb certa facilitat per una combinació de
caràcters, com són la coa, les supracobertores caudals i la
cella. La primera espècie mai presenta blanc a la coa i sol
tenir la cella molt poc marcada. L’au de la foto ja hem dit que
Al pròxim Busqueret, MÉS!! mostra la cella ben marcada, i a les plomes més externes de
la coa s’hi intueix la base de color blanc. Estam, per tant,
observant un vitrac de barba-roja (Saxicola rubetra).

22 - EB20