Page 21 - Es Busqueret 41

Aquí torn a estar, l’estiu en remull recomptant
parcel·les de posidònia. Ja han passat 5 anys de la dar-
rera vegada que vaig estar fent feina a l’IMEDEA i amb
la Posidònia, amb Núria Marbà. Me deman si seré capaç
de notar els canvis sota l’aigua, es veu que la praderia es
troba en pitjor estat de conservació que fa uns anys.
Comença tot el ritual, preparar l’equip: la botella
carregada, el jacket, el regulador, el neopré (difícil ope-
ració ficar-se dins el vestit de busseig després de la me-
tamorfosi de la maternitat i l’embaràs), els ploms, aletes
i ulleres. La inseguretat inicial en perdre la pràctica... si
em deix alguna cosa no puc fer la immersió! No he d’obli-
dar l’ordinador de busseig. I la bossa amb la tablilla amb
un llapis per apuntar i un plom per no surar i és clar, les
brides d’enguany. El color que es duu enguany és el groc.
I és que els feixos de fulles de posidònia de les parcel·les
estan marcats amb brides, cada any es posen als nous
unes brides d’un determinat color.

La barca pneumàtica TuMisma, que hem remolcat
amb la Rodman i la Cayetana fins a Cabrera, va car-
regada de material fins a dalt. Té un motor nou de 30
cavalls, de marca Evinrude, que és ben difícil d’arrencar
i pareix que es duu millor amb els braços masculins d’en
Jordi que amb els meus. I jo ho intent una vegada i una
altra, he de trobar la manera d’arrencar-lo! Finalment...
es tracta de fer un moviment contundent, un recorregut
llarg i precís, quina satisfacció sentir com es posa en
marxa, sense fer grans aldarulls, el motor de la barca.
Arribats al punt que marca el GPS, fondejam.
Aquestes parcel·les es troben a un lloc idíl·lic, a la peti-
ta cala sota el castell de Cabrera, a diferents fondàries
des de 5 m fins a 25 m, a prop de les restes d’un vaixell
enfonsat, de l’època fenícia. Quants vaixells haurà vist
passar aquest castell, entrant a refugiar-se a l’arrecera-
da badia de Cabrera...

Un cop a l’aigua, l’aparatositat material cobra sen-
tit. El canvi de fase, de l’aire a l’aigua aporta tota una sè-
rie de sensacions. Primer de tot cal avistar les parcel·les
objectiu, assenyalades amb petites boies, i buidar d’aire
el jacket per començar a davallar, fent la necessària des-
compressió. La bona visibilitat que hi ha a les aigües del
parc nacional és d’una gran ajuda.

Només sent la meva respiració, a un ritme lent i
constant, sóc conscient de l’alè necessari per a la su-
pervivència. La resta és variable, el confort del jacket,
si entra aigua a les ulleres o s’entelen... saber que estic
conectada a la botella amb aire suficient m’aporta una
curiosa tranquil·litat.
El canvi brusc de temperatura que suposa la invi-
sible termoclina me desperta. Aquí abaix les condicions
són més constants, allunyades de la calor fulminant en
superfície. La pujada de temperatura és de les causes
més directes de mortalitat que sofreix la Posidònia, com
es va mostrar a un estudi fet a aquest arxipèlag, preci-
sament.

Les parcel·les estan marcades amb brides a les bo-
ies, n’hi ha tres, i una té un sensor de temperatura que
ha recollit dades durant tot l’any. Me submergesc en el
món de dins les fulles de Posidònia, una visió ben diferent
a quan l’observes bussejant des de la superfície. Així, te
n’adones que hi ha un univers multidimensional, de fei-

EB41 - 21