Page 36 - Es Busqueret 38

Més que aucells

És l’escarabat aquàtic més gros de la nos· Text de Inmaculada Férriz
tra fauna, amb uns 40-50 mm de llar· Dibuix de Xavier Canyelles
gada. De color negre brillant, el dors té
una tonalitat verdosa que dóna lloc al seu
cognom o epítet específic, pistaceus. Per· Es tracta d’una espècie típicament mediterrània,
tany a la família dels hidrofílids, que són malgrat que es pot trobar en latituds més al nord del
els escarabats d’aigua per excel·lència. Es continent. Tot i haver estat considerat un escarabat
caracteritzen per la forma i longitud de les aquàtic ben comú i estès, tant aquesta espècie com el
seves antenes, que els permeten prendre grup al qual pertany es troben en declivi a Europa per
aire atmosfèric sense necessitat de sortir la desaparició o alteració de zones humides, a més de
de sota de l’aigua, i pels palps maxil·lars la fragmentació del seu hàbitat. A s’Albufera de Ma·
ben desenvolupats, quasi tan llargs com les llorca hi ha una població ben coneguda, que té afició a
antenes. caure a les trampes de llum que s’hi posen de tant en

Té el ventre recobert d’una pilositat com tant per a atraure animalons nocturns.
de vellut que serveix per crear una pel·
Hydrous pistaceus

lícula d’aire que actua com a reservori i
que li permet passar força temps submer·
git, com una botella de busseig; a més li
dóna un aspecte platejat per sota quan és
a l’aigua. També hi té una espina ben afi·
lada, que equivaldria a la quilla d’una em·
barcació. Té pèls a les potes d’enmig i les
posteriors, però no a les anteriors.
Els adults o imagos són herbívors i detri·
tívors, per la qual cosa es fan servir dels
palps maxil·lars que els surten de la part
bucal, que rosseguen i masteguen les her·
betes. Les larves, en canvi, són depreda·
dores ferotges a les aigües en què viuen,
i mengen des de petits mol·luscs aquàtics
fins a altres larves. Són depredats per pei·
xos i, per fugir-ne, requereixen d’aigües
amb una bona comunitat de macròfits per
amagar-s’hi.
Encara que són aquàtics, segueixen tenint
un parell d’ales funcionals que els perme·
ten volar distàncies considerables, encara
que de forma matussera i sorollosa… i és
que són molt grossos! Ho fan sobretot a
la primavera, per a dispersar-se i trobar
parella. Un altre fet ben curiós és que la
femella pon els ous al revers d’una fulla que
sura i ho fa construint un capoll en el qual
diposita la posta, que quedarà connectada
amb l’exterior a través d’una mena de sifó
que arriba a la superfície, tota una sofis·
ticació.

36 - EB38