Page 36 - Es Busqueret 35

Identificació

Aquesta vegada ens centrarem en els tords, ocells típicament hivernals, i concretament en el tord
(Turdus philomelos) i en la grívia (Turdus viscivorus).

El tords en general són comuns i abundants durant l’hivern, sent el T. philomelos el que, en principi,
tendrem més facilitat per veure. Així i tot són animals una mica esquius, possiblement per la persecu-
ció que pateixen aquí ja que són espècies cinegètiques. Per tant, conèixer el cant i altres sons de con-
tacte o alarma serà també de molta utilitat per localitzar-los.

El tord

de mida més petita que per exemple la mèrlera, el
veurem a primer cop d’ull com un ocell de color marró
bastant homogeni per la part superior i claret per la
part inferior. Si el podem observar un moment es dis-
tingeix el favat negre-marró que destaca sobre el pit i
ventre. El pit i costats tenen tons ocres, el ventre i in-
fracobertores caudals són de color blanc, i la part infe-
rior de les ales també ocres. Si ens fixam amb el cap
destaca la llista malar ben marcada que enmarquen
el barbó i gola blancs, i la cella difuminada de co-
lor blanc-ocre. Els sons més típics que ens per-
metran detectar el tord són el cant i el “zit”
que típicament fa en vol o quan és espantat
del seu posador. El cant és el més melodiós
de tots els que anomenam dins el grup
general dels tords, d’aquí el seu nom
científic philomelos; de fet, és l’únic
tord que sentirem cantar a les Ba-
lears. Les seves melodies llargues i
El tord i la grívia
potents són fàcils de reconèixer
i és junt amb el ropit el tí-
pic so dels camps i boscos a
l’hivern.

36 - EB35