Page 12 - Es Busqueret 41

Els estudiosos de l’àguila coabarrada
a Mallorca
A partir de la revisió de més de 77 llibres i articles
publicats entre el 1861 i el 1990 se té constància que
l’àguila coabarrada havia criat a penyals de la Serra de
Tramuntana de Mallorca i segurament també a la pe-
nínsula de Llevant. Mentre que a Menorca hi ha citaci-
ons puntuals (al 1924, al 1963 i fins a tres exemplars el
1974) i a les Pitiüses només hi ha una observació regis-
trada al 1982.
El primer registre de la presència d’àguila coabar-
rada a Mallorca és de n’Alexandre von Homeyer (vegeu
quadre a part), que la va veure el 6 de maig de 1861. Ja
entrat el segle XX, n’Adolf von Jordans ens deixà més de-
talls d’ella a la seva tesi doctoral del 1914 sobre l’avifau-
na de Mallorca i en un compendi posterior, del 1924, a la
revista Journal für Ornithologie, on estudia tota l’avifau-
na de l’illa basant-se en les pells i ous capturats. Gràcies
a ell sabem que l’àguila coabarrada criava a un penyal
a prop de Lluc, a la Serra dels Cairats de Valldemossa, i
també les va veure a Artà. Portada i contingut del fulletó editat pel FIR a Balears, en col-
laboració amb ADENA recentment creada.
L’ornitòleg anglès Phillip Munn també aporta el seu
gra d’arena, indicant que hi havia una parella criant a la butlletí del ‘Centro de Estudios Ornitológicos de Baleares’
península d’Alcúdia i aporta dades d’ocupació dels nius anomenat ‘Balearica’, sabem que l’àguila coabarrada va
de Lluc i de Valldemossa, recollint també citacions d’al- viure també a la vall de Sóller.
tres naturalistes amics seus.
El darrer registre de reproducció és del 1964 quan
Als anys 50, ja sortint de la més cruenta època de en Willy Gubler, un suís de zurich, va veure una parella
la guerra civil espanyola, en José Tato Cumming, dóna d´àguiles coabarrades entre Andratx i Estellencs.
un impuls a l’ornitologia balear. Gràcies a les observa-
cions publicades als dos volums que se van editar del A partir d’aquí, hi ha diverses citacions per part de
varis ornitòlegs locals, nacionals i estrangers, entre ells
el Professor Francisco Bernis, fundador de la ‘Sociedad
Española de Ornitología’ entre el 1972 i el 1974 a la vall
de Cala Sant Vicenç, que podrien indicar l’existència
d’un territori actiu. Si que és clar que a partir dels anys
80, tots els llibres i articles la donen per extingida, i des
d’aleshores es registren al manco una quinzena d’exem-
plars divagants tant adults com juvenils.

‘La gran guerra’ contra els
depredadors

El gran referent en la conservació dels rapinyaries
a Europa, el francès Michel Terrasse, va anomenar a la
persecució contra els depredadors que va tenir lloc a Eu-
ropa fins als anys 70 com ‘la gran guerra’. En efecte, fins
a la dècada de 1970 se van perseguir i exterminar cen-
tenars de milers de rapinyaires i carnívors terrestres de
forma sistemàtica, legal i amb suport de les autoritats.
A Mallorca no va ser diferent. José Tato Cumming al
1960 menciona la persecució de l’àguila coabarrada per
part dels pagesos, ‘que no consentirien la permanència a
l’illa d’un aucell tan poderós’. En Willy Gubler, en la seva
darrera publicació sobre rapinyaires de Mallorca diu ben
clarament: ‘El perill d’extinció d’aquestes aus és cada
vegada major. Els taxidermistes, amb la seva clientela
de caçadors i senyors sense cultura ornitològica ni ètica
conservacionista, en són potser la principal amenaça y,
per això, seria molt desitjable que les autoritats espa-
Portada del número 1 de la revista ‘Balearica’, butlletí del ‘Cen- nyoles posessin remei abans que sigui tard per sempre.’
tro de Estudios Ornitológicos de Baleares’, on se recullen algu-
nes citacions d’àguiles coabarrades a la vall de Sóller. Entre 1965 i 1980 la persecució dels rapinyaires a

12 - EB41