Page 31 - Es Busqueret 46

Reconstrucció d´Argentavis (Museu d’Història Natural de Los Ángeles) i còndor andí, parent més proper d´Argentavis (Emilio del Prado)

tes terres varen quedar aïllades de la versity Press (2003), ISBN 978-0253340344 tindria , segurament, hàbits terrestres. A
resta dels continents fa més de 65 m. 2. Bunce, M. et al.. 2005. Ancient DNA provides new l’Igual dels marabús actuals, L. falconeri
a. L’àguila de Haast ocupava la part insights into the evolutionary history of New Zea- hauria estat un aucell carronyaire i, se-
més alta de la cadena alimentària, de- land’s giant eagle. PLoS Biology. 3, 44-46. gurament també, depredador d’animals
predant sobre grans espècies d’aus 3. José Manuel Nieves. El águila devoradora petits.
de hombres fue real. ABC Ciencia. 04/06/2013.
no voladores, principalment moas, les http://www.abc.es/ciencia La distribució d’aquest animal
quals arribaven a sobrepassar per més anava des del sud d’Àsia fins a l’est
de quinze vegades el pes del rapinyai- d’Àfrica, espai que va ocupar al Pliocè.
re. Anomenada pels maoris com “Et Marabú gegant Els motius de la seva extinció són en-
Hokioi”, sembla ser que aquesta àguila cara desconeguts, i tampoc es coneix
tampoc feia fàstics als éssers humans. L’ordre dels ciconiiformes agrupa encara quina de les espècies vives és la
Velles llegendes, transmeses oralment, aucells com ara agrons, ibis, becs pla- més propera a L. falconeri. 1,2
parlen de raptes de persones, i al país ners o cigonyes. A l’actualitat el jabirú
abunden les pintures del depredador a africà (Ephippiorhynchus senegalensis) 1. Louchart, A., Vignaud, P., Likius, A., Brunet, M., &
White, T. D. (2005). A large extinct marabou stork in
roques i coves. El seu regnat va ser llarg, és potser l’au més alta del grup, amb African Pliocene hominid sites, and a review of the
però no etern, doncs va viure des de fa els seus 1,6 m d’altura, però el tità dels fossil species of Leptoptilos. Acta Palaeontologica
uns 2 m. a. fins a després de l’arribada ciconiformes moderns és el marabú Polonica, 50(3).
dels humans. Els maoris, que van arri- (Leptoptilos crumeniferus), que tot i ser 2. Meijer, H. J., & Due, R. A. (2010). A new species
of giant marabou stork (Aves: Ciconiiformes) from
bar al voltant del 1.280 d. C., varen caçar una mica menys alt (1,5 m), pot arribar a the Pleistocene of Liang Bua, Flores (Indonesia).
intensament les grans aus no voladores pesar fins a 9 Kg i tenir una envergadura Zoological Journal of the Linnean Society, 160(4),
locals, incloent els moas, conduint-les de quasi 3 m. La família dels marabús 707-724.
a la seva extinció. La pèrdua de les se- (Leptoptilos) va arribar a tenir represen-
ves preses naturals va causar que igual- tants molt voluminosos com fou el Lep-
ment l’àguila de Haast s’extingís devers toptilos falconeri, amb uns 2 m d’alçària Argentavis
l’any 1.400 d. C. El seu parent viu més i 20 kg, que el converteix en el Ciconi- La família Teratornithidae està
proper és l´àguila calçada australiana forme de major talla descobert. La mida composta per grans aus voladores que
(Hieraaetus morphnoides). 1,2,3 dels seus ossos alars indiquen que la varen viure des de fa uns 25 m. a. fins fa
seva capacitat de vol era limitada per a
1. Worthy, T. & Holdaway, R., The Lost World of the uns 2 m. a. al continent americà, i per-
Moa: Prehistoric Life of New Zealand. Indiana Uni- un aucell de la seva grandària, i per tant
tany a l’ordre dels voltors americans o
del Nou Món. Destaca l’única espècie
descoberta del gènere Argentavis, l’Ar-
gentavis magnificens (literalment “au de
plata magnífica”) que va viure a l’actual
Argentina des de fa aproximadament 15
m. a. fins fa uns 5 m. a. Aquesta espècie
és una de les aus voladores conegu-
des més grans que han existit mai, ca-
paç d’arribar als 2 m d’alçària, tenia fins
a uns 7 m d’envergadura alar i un pes
d’entre 70 i 72 kg. Per volar es pensa que
utilitzava els corrents tèrmics, planejant
la major part del temps mentre rastre-
java grans àrees de terreny. Per la seva

EB46 - 31