Els «reptes» presentats són només les conseqüències d’un model insostenible social i ecològicament i obvien la crisi ecològica que afrontam com a territoris insulars turistitzats i també a nivell global.
A principis de la passada legislatura, el GOB, juntament amb altres entitats, es va sumar a la campanya #Senselímitsnohihafutur. Avui, quatre anys després, i amb la reedició per primera vegada d’un pacte d’esquerres a les portes, tots els límits que es denunciaven el 2015 han estat, desgraciadament, àmpliament superats, sense que haguem vist voluntat política per canviar-ho en aquests darrers 4 anys. Vivim un auge de l’economia basada en el turisme, que està provocant un empitjorament de les qüestions fonamentals: patim un nou boom de la construcció ara enfocada al luxe, la sobreexplotació dels recursos, la degradació dels ecosistemes, la desigualtat social, la precarització, la impossibilitat d’assolir un dret fornamental bàsic com és l’habitatge, els processos de gentrificació turística, urbana i rural, l’expansió de noves infrastructures viàries, etc. Aquesta situació s’emmarca en un procés de canvi climàtic cada dia més evident, irreversible i urgent.
La crisi ignorada. Les absències del discurs.
Després d’escoltar el discurs de la futura presidenta, no veim en absolut, l’assumpció d’aquesta situació i la necessitat d’abordar solucions polítiques, no per a pal·liar les conseqüències del model, sinó per anar a les vertaderes arrels i començar a posar límits.
Fa unes setmanes presentàrem el que des del GOB consideram els eixos estratègics que haurien de ser clau per aquests propers quatre anys i que no vàrem veure reflectits en el discurs d’ahir:
Incidència real i efectiva en la política estatal. No se’n va parlar en absolut, excepte pel que fa al tema de finançament. Però nosaltres parlam de competències de gestió: costes i litoral, ports i aeroports, finançament per carreteres, finançament per trens, planificació energètica, gestió del parc nacional de Cabrera, dotació de la fiscalia de medi ambient i de corrupció, fiscalitat, etc, són àmbits on no tenim plena sobirania i que condicionen fortament la gestió autònoma del nostre territori i el nostre model econòmic. Per això, cal ser un pol fort de negociació amb l’Estat en aquests aspectes bàsics per forçar la nostra autonomia de gestió.
Model econòmic i justícia social. Malgrat es va abordar el tema de la diversificació, no es va anar més enllà del discurs de la no confrontació amb els sectors econòmics – especialment turístics – alhora de resituar al centre de l’economia les necessitats humanes i l’entorn que possibilita la vida i planificar el desenvolupament d’una economia que corregeixi la hipertròfia turística que vivim. Ans al contrari, es va seguir enaltint el turisme com a base d’una economia, més que vulnerable per dependent, que no hi ha intenció de fer decréixer en absolut. Abordar el «titular» dels creuers per la pressió de l’actualitat recent, no és en absolut una mostra de sensibilitat i consciència real de la dimensió del problema de la massificació cronificada del turisme.
Model urbanístic i territorial. Un tema gairebé absent en el discurs. No es va esmentar en absolut la necessitat d’aturar l’especulació (evitar la tinença especulativa de solars sense usos específics i de terrenys rústics sense activitat productiva), reconversió sense creixement, desclassificació, protecció del sòl rústic, ni res. L’únic del que es va parlar va ser de limitar el preu de l’habitatge per barris, afavorint una guetització totalment contrària a qualsevol plantejament que es pugui fer des de l’urbanisme social.
La conservació de la biodiversitat com eix estratègic. Cal situar la protecció i conservació del patrimoni natural entre les prioritats polítiques, assumint la responsabilitat que ens pertoca pel que fa a conservació de la biodiversitat en un escenari de gran intensitat d’activitats humanes. Però en el discurs, només es va abordar el medi ambient, com a etiqueta, i fent veure que qui explota els recursos de la illa són els que s’han d’implicar en la seva conservació. Una mirada estricament mercantilista del patrimoni natural de tots.
Aigua, residus i energia. Tenir unes lleis és imprescindible, però cal abordar polítiques de contenció. En el consum d’aigua, energia i la producció de residus. I això, amb un Índex de Pressió Humana que no deixa de créixer, compromet els objectius globals de reducció que plantegen els nous instruments normatius. La sostenibilitat no és possible en els escenaris actuals i futurs d’augment de població i massificació turística.
Un model de mobilitat integral. Es va evitar parlar de carreteres i només es va fer, una vegada més, l’anunci del tren que no arriba mai. Però cal revisar conjuntament i amb una visió integral de la mobilitat, tots els instruments normatius i de planejament que afecten diferents aspectes de la mobilitat i que encara a dia d’avui, es segueixen gestionant com a qüestions inconnexes i diferenciades: carreteres, mobilitat de persones i mercaderies, transport turístic, vies municipals, transport públic. Cal abordar la dispersió competencial i la inexistència d’un criteri unificat que prioritzi la racionalitat de l’ús del transport, l’oferta de transport públic i la no construcció de noves infraestructures. Res de tot això va ser present al discurs.
En definitiva, no és en absolut un discurs que es pugui aplaudir des del sector de l’ecologisme social i polític perquè ignora, de manera intencionada, les causes reals i de font de les qüestions presentades com a reptes polítics pels propers quatre anys. Aquests són només les conseqüències d’un model insostenible social i ecològicament i obvien, a més, la crisi ecològica que afrontam com a territoris insulars turistitzats i també a nivell global. Els reptes plantejats per la Sra Armengol, són només la punta de l’iceberg de la violència que aquest sistema exerceix sobre el territori, el recursos i la majoria de les persones que hi vivim.
{loadposition insert}
