Quan Unió Mallorquina va presentar el seu projecte de moratòria d’edificis plurifamiliars per a l’illa de Mallorca, aprovada inicialment el 26 de juliol, el GOB es va manifestar en dos sentits. Per un costat va donar suport públic a la mesura, per tractar-se de la primera moratòria que tombava "provisionalment" les grues i, per l’altre, va plantejar interrogants que, a dia d’avui, encara no han estat aclarits. En especial ens preocupava saber com podia acabar aquesta moratòria, ja que suposam que el PTI de Mallorca no prohibirà definitivament els habitatges plurifamiliars.

Que passarà després de dos anys?

La incògnita plantejada pel GOB es va mig aclarir quan es va poder comprovar que la moratòria del Consell aprovada inicialment –a diferència de la que s’havia presentat públicament 22 dies abans– establia "data automàtica de caducitat" als 2 anys, amb independència que s’hagués aprovat o no el PTI de l’illa. Amb aquesta "clàusula de seguretat" hi ha el perill d’aixecar la moratòria sense haver aprovat el Pla Territorial i per tant de seguir amb el mateix ritme de construcció, especialment d’edificis plurifamiliars, que hi havia abans de la moratòria. Semblaria que no es tractava tant de frenar el creixement com de pair adequadament l’enorme estoc d’habitatges i llicències que s’han construït i atorgat els darrers anys, cosa que lògicament no és així..

En efecte, els estudis de la Direcció General d’Ordenació del Territori que acompanyen la moratòria del Govern d’agost d’enguany aporten les dades (consultables a la seva Web) que recolzen aquesta sospita: mentre fins al 1997 l’índex de creixement del parc d’habitatges no arribà cap any a l’1.6%, els anys 1998, 1999 i 2000 s’assoliren uns màxims històrics del 2.37, 2.84 i 2.6% respectivament. El sector immobiliari s’hauria vist desbordat per aquestes xifres tot assolint uns estocs d’habitatges molt superiors a la demanda amb la conseqüent "incomoditat financera" que això suposa. Aquestes circumstàncies haurien aconsellat un "aturada tècnica" de 2 anys per, un cop col·locat el producte en el mercat, seguir creixent.

D’altra banda la no inclusió del sòl rústic és també una de les principals mancances de la Norma Territorial del CIM. Maldament no siguin les àrees de més creixement de l’edificació, té en canvi conseqüències ambientals , territorials i paisatgístiques molt greus.

El Govern va aprovar, també inicialment, la seva pròpia moratòria prèvia a una reforma de les DOT a la que semblava no voler renunciar. La moratòria del Govern sí que mostra com pretén que acabi la pel·lícula, ja que paral·lelament a ella s’ha presentat el projecte de Llei de reforma de les DOT (també consultable a la Web del Govern). La moratòria del Govern és la primera que "calma" el creixement establint quotes municipals anuals d’increment de la seva capacitat d’allotjament total (3% pel 2001, 2% pel 2002 i 1% pel 2003 i següents). Aquest escenari provisional s’estableix com a definitiu per l’article 34 del projecte de Llei de reforma de les DOT. La diferència substancial entre les moratòries del Consell i del Govern radica en que mentre la primera "atura", per 2 anys, el creixement del tipus d’oferta residencial més important, els plurifamiliars, la segona "calma", per sempre, tot tipus de creixement residencial en no deixar-lo incrementar anualment més enllà de l’1% de la capacitat construïda al 2000.

Les dues moratòries no s’interfereixen gens i lluny de "castigar Mallorca", com des d’UM s’ha defensat, al nostre entendre la premien. La premien en tant en quant Mallorca, en veure frenada més que les altres illes la possibilitat d’increment del seu parc residencial, s’assegura a mitjà termini una disponibilitat de territori per càpita superior a la de Menorca, Eivissa i Formentera. A no ser que per premiar entenguem augmentar el ritme de creixement urbanístic i per castigar alentir-lo, el GOB, sens dubte, ho creu just a l’inrevés. Pel GOB l’illa més castigada és Eivissa i qui castiga el territori són els ajuntaments que acceleren els expedients per atorgar llicències abans que les moratòries les suspenguin, no les disposicions que pretenen aturar l’embogida i cega carrera del creixement urbanístic.

Tanmateix, tard o d’hora, ens haurem de plantejar la contenció radical del creixement, especialment del creixement de nova planta. En tot cas sempre hem de tenir present que la rehabilitació d’edificis existents ha de ser la prioritat de les administracions i de les empreses promotores, incloent-hi també els habitatges de protecció oficial.

Mentretant tenim l’oportunitat d’usar la tècnica de les quotes. És amb tota seguretat la gran innovació que poden aportar les Illes Balears al dret urbanístic del nostre entorn, per caminar cap a la sostenibilitat territorial. UM no ha de deixar aquesta oportunitat.